por claude hola

Novetatsmaig 28, 20260 comentarios

Tancament de presons a Europa

Europa assisteix a una transformació penitenciària sense precedents: mentre països com els Països Baixos procedeixen al tancament de presons per reconvertir-les en espais urbans, d’altres com Espanya o França lidien amb un amuntegament crònic inaugurant centres dotats d’intel·ligència artificial i dissenys “curatius”. Tanmateix, rere el discurs oficial d’humanització i arquitectura sostenible, hi subjau una realitat incòmoda. Les noves presons, més lluminoses i tecnològiques, continuen omplint-se ràpidament davant l’enduriment de les polítiques penals i l’escassetat de recursos sanitaris. Som davant d’una autèntica evolució cap a la reinserció o simplement davant d’un sofisticat rentat de cara del càstig tradicional?

Europa està vivint una transformació penitenciària profunda, però també profundament contradictòria. En alguns països hi ha tancament de presons antigues perquè el nombre de presos ha baixat o perquè aquests edificis ja no compleixen uns estàndards mínims d’habitabilitat, mentre que en d’altres es construeixen nous centres a tota velocitat per intentar absorbir l’amuntegament i el creixement de la població reclusa. Aquesta doble realitat ha instal·lat en el debat públic una idea cada cop més repetida: la que Europa estaria entrant en una era de presons més modernes, més humanes i més orientades a la rehabilitació.

El problema és que aquesta narrativa, tot i que conté una part de veritat, també simplifica molt el que està passant. Una presó nova no és necessàriament una presó millor, igual que el tancament de presons velles no significa per si sol una reducció del recurs a l’empresonament. En massa ocasions, el canvi és més visible en l’arquitectura que en la filosofia penal: se substitueixen murs antics per edificis lluminosos, s’incorporen tecnologies avançades i es renova el llenguatge institucional, però continuen creixent la pressió punitiva, la conflictivitat interna, la manca de personal sanitari i la dificultat per convertir la presó en un espai real de reinserció.

Per això, quan es parla de modernització penitenciària, convé mirar més enllà de l’estètica de l’edifici. Cal observar quantes persones entren a la presó, quant de temps hi romanen, quina atenció reben, com viuen els treballadors penitenciaris, quin paper té la tecnologia en el control diari i si el sistema està pensat per a una població reclusa cada cop més complexa, més envellida i més travessada per problemes de salut mental.

Entre el tancament de presons i el retorn de l’amuntegament

El panorama europeu no respon a un sol patró. Segons les dades més recents utilitzades en el reportatge base, a la Unió Europea hi havia al voltant de 499.000 persones privades de llibertat el 2023, amb senyals de repunt després d’anys d’oscil·lació. A partir d’aquí, el mapa es fragmenta: hi ha països amb places buides i capacitat ociosa, i d’altres amb nivells d’ocupació que desborden qualsevol marge raonable de gestió.

Aquesta fractura és essencial per entendre la qüestió. No existeix una sola Europa penitenciària, sinó diverses Europes penitenciàries superposades. En una, la presó retrocedeix i es discuteixen alternatives a l’empresonament; en una altra, la presó torna a créixer i obliga a improvisar respostes urgents. Per això pot passar una cosa aparentment absurda: que al mateix continent hi trobem antigues presons reconvertides en hotels o equipaments urbans i, alhora, presons desbordades on una cel·la individual esdevé de fet una cel·la per a dues o tres persones.

A més, la pressió penitenciària ja no depèn només del nombre de condemnes. També hi influeixen la durada de les penes, l’enduriment de la reincidència, l’ús de la presó preventiva, l’escassetat de recursos comunitaris per a mesures alternatives i el clima polític general, que en molts països s’ha desplaçat cap a respostes més dures davant la inseguretat. Dit d’una altra manera, l’arquitectura canvia, però la pulsió de càstig pot continuar creixent.

Països Baixos: el gran símbol europeu del tancament de presons

Quan es parla de presons que tanquen a Europa, el primer exemple que apareix gairebé sempre és el dels Països Baixos. El motiu és conegut: el país va aconseguir reduir de manera molt notable la seva població penitenciària i, com a conseqüència, diverses presons van deixar de ser necessàries. La reducció va arribar a voltar el 45% en menys d’una dècada, una dada que va convertir el model neerlandès en una referència obligada dins el debat penal europeu.

L’important, però, és no quedar-se en l’anècdota de l’edifici que tanca. Als Països Baixos, aquest descens no es va explicar per una sola causa, sinó per una combinació de decisions de política criminal: més ús de sancions alternatives, més pes de les multes i de respostes no privatives de llibertat, i una menor dependència de l’empresonament prolongat com a solució gairebé automàtica. Dit d’una altra manera, les presons van tancar perquè abans va canviar la lògica del càstig.

Aquest cas continua sent molt útil, però no s’ha de convertir en un mite simplificador. El mateix model neerlandès ha mostrat tensions recents, amb debats sobre la capacitat disponible i sobre com gestionar repunts delictius sense desmuntar l’equilibri assolit. El seu principal ensenyament no és que les presons es puguin tancar sense més, sinó que només es tanquen de manera sostenible quan la societat accepta que no tots els conflictes han d’acabar a la presó.

El nord d’Europa: entre la presó amable i la presó sota pressió

Els països nòrdics han estat durant anys l’aparador europeu de la presó humanitzada. Dinamarca apareix com un dels exemples més clars d’arquitectura penitenciària pensada des de la idea de normalització: llum natural, millor qualitat ambiental, espais comuns dignes i una voluntat d’acostar la vida a la presó, en la mesura del possible, a condicions compatibles amb la futura reinserció. La premissa és força intuïtiva: si una persona surt d’un entorn brutalitzat, degradant i hostil, serà més difícil que es reincorpori a la vida social en condicions estables.

Tanmateix, fins i tot dins del nord d’Europa apareixen esquerdes. Suècia, per exemple, travessa una pressió penitenciària molt més intensa, i s’hi recull una ocupació mitjana del 141% als seus centres, en un context d’enduriment penal i augment de la violència vinculada al crim organitzat. Això demostra que la qualitat del disseny no n’hi ha prou per si sola. Un sistema pot tenir millors edificis i, alhora, veure’s empès cap a la saturació si creixen les condemnes, s’allarguen les penes o disminueix la confiança en les alternatives a l’empresonament. La presó moderna pot ser més respirable, més funcional i fins i tot més respectuosa, però continua depenent d’una cosa que no es resol en el pla arquitectònic: la direcció de la política penal.

Bèlgica: quan la presó nova no substitueix la vella

Pocs casos il·lustren millor les limitacions de la modernització penitenciària que el de Bèlgica. El gran complex de Haren, concebut per reemplaçar antigues presons de Brussel·les com Saint-Gilles, es va presentar com una operació exemplar de renovació. La lògica era senzilla: tancar presons velles, deteriorades i mal integrades en els estàndards actuals, i substituir-les per una infraestructura més racional i més ben equipada.

Tanmateix, la realitat va mostrar un altre desenllaç. Saint-Gilles continuava operativa el 2025 perquè la nova capacitat no va bastar per absorbir tota la demanda. Això converteix Bèlgica en un cas paradigmàtic d’una paradoxa molt europea: s’inaugura una presó nova per tancar-ne una altra, però al final totes dues acaben sent necessàries.

L’explicació no és només tècnica, sinó política i criminològica. Quan un Estat amplia capacitat sense tocar el nucli dur de la seva política penal, aquesta nova capacitat tendeix a omplir-se. La presó moderna deixa aleshores de ser substitució i es converteix en expansió. Per això l’exemple belga obliga a desconfiar d’una visió massa optimista de la infraestructura: construir millor no és el mateix que castigar menys.

Espanya: el laboratori més clar de totes les contradiccions, i el tancament de presons

Espanya reuneix gairebé tots els elements que converteixen aquest tema en un gran reportatge europeu. Hi ha tancament de presons i reutilització d’antics centres penitenciaris, nous centres presentats com a més humans, creixement recent de la població reclusa, debat polític sobre la reincidència, tensions de seguretat, escassetat sanitària i una creixent incorporació de tecnologia de control. Tot això conviu alhora.

La dada més visible és el creixement de la població penitenciària. El document base situa el tancament de presons de 2025 en 62.522 persones preses a Espanya, amb un augment de més del 5% respecte de l’any anterior. Aquest increment, llegit en fred, ja seria rellevant. Però resulta encara més important quan se superposa amb el deteriorament de recursos interns i amb la percepció, àmpliament expressada pels professionals, que el sistema s’aproxima a una fase de saturació difícil de gestionar.

A això s’hi afegeix una segona dimensió que sovint queda en segon pla: la crisi de cures dins de la presó. En altres articles hem destacat que més del 72% de les places de metges estaven vacants i que més del 30% de la població reclusa requeria atenció psiquiàtrica. Això canvia del tot la fotografia tradicional de la presó. Ja no es tracta només de custodiar, sinó d’atendre una població amb necessitats sanitàries i psicosocials cada cop més grans.

I aquí entra un dels continguts nous que mereix incorporar-se amb força: l’envelliment de la població reclusa. Les presons europees, i també les espanyoles, van ser pensades històricament per a homes adults relativament joves. Però cada cop acullen més persones amb malalties cròniques, mobilitat reduïda, dependència farmacològica, deteriorament físic i fins i tot trets d’envelliment prematur vinculats a trajectòries d’exclusió, addiccions o condemnes llargues. Això obliga a repensar des de la cel·la fins a la infermeria, des dels banys fins als recorreguts interiors, perquè una presó preparada només per vigilar no necessàriament està preparada per tenir cura.

En el cas espanyol, a més, la modernització té un front molt visible en la reorganització urbana. Antics recintes penitenciaris s’han incorporat a operacions d’habitatge públic, cosa que té una enorme força simbòlica: transformar espais de reclusió en espais de vida. La idea és potent, però també ambigua. Pot representar un canvi de sensibilitat institucional, tot i que també corre el risc de reduir el debat penitenciari a una qüestió d’urbanisme i de memòria arquitectònica, deixant intactes les dinàmiques que continuen omplint les presons actives.

Catalunya és probablement l’exemple més cridaner d’aquesta nova narrativa. La futura presó oberta de la Zona Franca, presentada com un centre sense murs ni reixes per a persones en règim obert o de semillibertat, ha estat descrita com un emblema de la nova presó normalitzadora. El seu llenguatge no és el del càstig clàssic, sinó el de la transició, la preparació per a la sortida i la integració progressiva. Això suposa un canvi rellevant i mereix ser reconegut. Però aquesta aposta conviu amb una altra realitat molt menys amable: l’increment de les agressions a funcionaris, la necessitat d’ampliar places en altres centres i la persistència d’una tensió diària que no desapareix perquè l’edifici sigui més modern.

Espanya també és un bon exemple del salt cap a la presó tecnificada. La confiscació de 2.466 telèfons mòbils el 2025 va convertir la seguretat digital en un problema central. Això explica l’interès creixent per inhibidors, controls antidrons, videovigilància avançada i altres solucions pròpies de les anomenades smart prisons. El repte és evident: la tecnologia pot ajudar a evitar xarxes il·lícites, però també pot desplaçar la vida penitenciària cap a una lògica de supervisió permanent en què cada moviment queda sotmès a una capa extra de control.

Finalment, el cas espanyol fa visible una contradicció de fons que travessa tota Europa. Mentre s’anuncien presons més humanitzades, també s’aproven reformes penals que poden eixamplar l’entrada a la presó. Aquesta tensió continua sent central: modernitzar l’espai no serveix de gaire si alhora es reforcen els mecanismes que alimenten l’empresonament.

França, Itàlia i Regne Unit: la modernització nascuda de la urgència

A França, la paraula clau no és tant humanització com emergència. Hi ha una ocupació del 122,9% i més de 82.000 persones preses per unes 62.539 places oficials. En un context així, la prioritat de l’Estat no és redissenyar amb calma el sentit de la presó, sinó crear espai com més aviat millor. D’aquí el recurs a infraestructures modulars i prefabricades: una solució ràpida, funcional i políticament vendible, però també carregada de dubtes sobre la seva qualitat real i sobre la seva capacitat per convertir-se en una altra cosa que no sigui un simple magatzem de cossos.

Itàlia mostra una situació semblant, tot i que amb una resposta una mica diferent. Amb una taxa d’ocupació del 119,1% i una llarga història de crítiques per les seves condicions penitenciàries, ha hagut d’estudiar mesures d’excarceració i alternatives a l’internament. Això encara no equival a un canvi estructural de paradigma, però sí que revela una veritat elemental: quan la presó vessa, el discurs del càstig total topa contra els seus propis límits materials.

El Regne Unit, per la seva banda, ha hagut d’afrontar la crisi amb mesures d’alliberament anticipat i amb un debat polític molt aspre sobre seguretat i capacitat. La seva experiència confirma que fins i tot sistemes penitenciaris amb llarga tradició administrativa poden acostar-se al col·lapse quan es manté durant massa temps una lògica d’empresonament intensiu.

La presó intel·ligent: tecnologia, algoritmes i nous dilemes

Un dels continguts més nous que convé integrar en aquest reportatge és el pas de la presó simplement moderna a la presó intel·ligent. En diferents països europeus s’està estenent l’ús de videovigilància avançada, sensors, anàlisi automatitzada d’imatges, controls biomètrics i eines destinades a detectar conductes anòmales o a impedir l’entrada d’objectes prohibits mitjançant drons. La gran promesa d’aquesta tecnologia és que permet més seguretat amb menys marge d’error.

Però aquesta promesa té un cost jurídic i humà. Una presó ja és, per definició, un dels espais més controlats de l’Estat. Si a més s’hi incorpora una lògica algorítmica que classifica, alerta, puntua o anticipa comportaments, el risc de sobrecontrol es multiplica. La qüestió ja no és només si una càmera grava, sinó si un sistema interpreta, perfila i converteix cada gest en una dada susceptible de sospita.

En aquest punt, la modernització pot esdevenir inquietant. Una presó del segle XXI pot semblar menys brutal a simple vista que una del XIX, però ser molt més densa en la seva capacitat d’observació constant. I aquí apareix una pregunta decisiva per al dret penitenciari contemporani: quanta tecnologia pot entrar a la presó abans que la rehabilitació quedi definitivament subordinada a la vigilància total.

Quan l’habitabilitat també és un dret penitenciari

Un altre dels grans temes emergents és l’impacte del clima sobre la vida a la presó. Durant molt de temps, la sostenibilitat penitenciària semblava un assumpte perifèric, gairebé decoratiu. Ja no ho és. Les onades de calor estan convertint moltes presons antigues del sud d’Europa en espais extremament difícils d’habitar, i això té conseqüències directes sobre la salut, el descans, la convivència i la conflictivitat.

Aquesta qüestió és especialment important a Espanya. El 2025 es van impulsar propostes per climatitzar presons, introduir energies renovables i crear entorns més sostenibles dins la xarxa penitenciària. Pot semblar un assumpte tècnic, però no ho és. Parlar de ventilació, ombra, aïllament tèrmic o zones verdes no significa concedir luxes, sinó garantir condicions mínimes de dignitat en espais on les persones no poden escapar de la calor pels seus propis mitjans.

A més, el clima connecta de manera molt clara amb la discussió sobre arquitectura penitenciària. No n’hi ha prou de substituir un edifici vell per un altre visualment modern. Si aquest nou centre no està preparat per a onades de calor més intenses, per a una gestió eficient de l’energia i per fer suportable la vida quotidiana en contextos climàtics extrems, la modernització quedarà incompleta des del mateix moment de la seva inauguració.

Gènere i població reclusa amb el tancament de presons

Hi ha un altre aspecte que durant massa temps ha quedat fora del relat principal sobre presons i reformes: la perspectiva de gènere. Moltes presons europees es van dissenyar pensant en homes, i les dones van quedar relegades a mòduls adaptats o a centres que no responien de debò a les seves necessitats específiques. El tancament de presons o la reorganització d’establiments femenins històrics, així com la redistribució de places en sistemes com el català, torna a plantejar una qüestió de fons: per a qui està pensada realment la presó moderna.

Incorporar aquesta perspectiva significa reconèixer que les dones privades de llibertat solen arribar a la presó amb trajectòries diferents, sovint travessades per violència prèvia, càrregues familiars, maternitat, precarietat i necessitats de salut molt específiques. Una modernització que no tingui en compte aquestes diferències continuarà sent parcial. Canviar l’edifici sense revisar el subjecte per al qual es va dissenyar aquest edifici és una manera molt sofisticada de conservar el vell dins del nou.

Modernitzar la presó no sempre significa transformar el càstig

Després de recórrer els principals casos europeus, la conclusió no pot ser ni triomfalista ni cínica. Seria injust negar que hi ha avenços reals. S’estan tancant centres obsolets, s’estan millorant condicions materials, es discuteix amb més serietat sobre salut mental, sostenibilitat, tecnologia i reinserció, i l’arquitectura penitenciària ha deixat de pensar-se únicament com una maquinària de disciplina.

Però també seria ingenu confondre aquestes millores amb una reforma suficient. Si la població reclusa continua creixent, si el personal sanitari escasseja, si les presons s’omplen tan bon punt s’inauguren, si la tecnologia intensifica la vigilància i si la política criminal continua empenyent més persones cap a l’empresonament, la modernització corre el risc de convertir-se en una façana.

La pregunta decisiva, per tant, no és només si Europa construeix presons més noves. La veritable pregunta és si Europa necessita menys presó, procedint al tancament de presons. Mentre aquesta resposta continuï sent ambigua, ens continuarem movent en aquesta zona grisa en què una presó pot ser més lluminosa, més digital, més eficient i fins i tot més ecològica, sense deixar per això de participar en un sistema que continua fent de l’empresonament una de les seves respostes principals.