por claude hola

Novetatsabril 14, 20260 comentarios

El RisCanvi i el seu impacte

Aquest article analitza l’impacte del RisCanvi en l’adopció de decisions penitenciàries i jurisdiccionals a Catalunya. La tesi central és que el RisCanvi no es pot tractar jurídicament com una simple eina tècnica de suport, perquè la seva utilització s’insereix en decisions que afecten de manera directa el nivell real de restricció de la llibertat: permisos de sortida, classificació i progressió de grau, disseny del tractament i llibertat condicional. L’evidència disponible és ambivalent. D’una banda, la literatura acadèmica i tècnica li atribueix utilitat predictiva en determinats àmbits; de l’altra, l’auditoria oficial del 2024, diverses anàlisis externes i el bloc de recerca periodística publicat el març de 2026 han intensificat els dubtes sobre la seva opacitat, explicabilitat, cobertura pràctica, dependència tecnològica i possible impacte desigual sobre interns vulnerables.

La conclusió de l’article és que l’ús legítim del RisCanvi només resulta compatible amb un model garantista d’execució penal si queda sotmès a motivació reforçada, contradicció efectiva, transparència suficient per a la defensa, auditoria externa periòdica i prohibició que el resultat algorítmic funcioni com a criteri materialment determinant sense control professional real.

L’execució penitenciària no és un àmbit merament administratiu, sinó una fase del ius puniendi en què es concreta materialment la pena. La Ley Orgánica General Penitenciaria fixa com a finalitat primordial la reeducació i la reinserció social, organitza l’execució d’acord amb el sistema d’individualització científica i atribueix al Jutjat de Vigilància la funció de fer complir la pena, resoldre recursos sobre les seves modificacions, salvaguardar els drets dels interns i corregir abusos o desviacions en el règim penitenciari. Des d’aquesta base, tota eina que influeixi de manera rellevant en permisos, classificació o llibertat condicional s’ha d’analitzar no només des de la criminologia empírica, sinó també des de la legalitat, la tutela judicial efectiva i el dret de defensa.

Metodològicament, aquest article combina quatre plans: primer, el marc normatiu penitenciari i de protecció de dades; segon, la documentació institucional de la Generalitat sobre el RisCanvi; tercer, la literatura acadèmica i tècnica sobre el seu ús i eficàcia; i quart, la premsa d’investigació recent, utilitzada no com a substitut de l’evidència primària, sinó com a font per documentar l’ús pràctic, la controvèrsia pública, els testimonis i els problemes de garantia advertits en l’aplicació real del sistema. Aquesta delimitació és important: la crítica periodística no prova per si sola la fallada tècnica de l’instrument, però sí que aporta dades valuoses sobre com s’utilitza efectivament en expedients penitenciaris i judicials.

On incideix el RisCanvi en la cadena decisional

La LOGP disposa que la classificació de l’intern ha de tenir en compte la seva personalitat, l’historial individual, familiar, social i delictiu, la durada de la pena, el medi al qual previsiblement retornarà i els recursos, facilitats i dificultats existents per a l’èxit del tractament. Alhora, l’evolució del tractament determina una nova classificació, i l’informe pronòstic final es pot tenir en compte per a la concessió de la llibertat condicional. Això significa que l’ordenament penitenciari espanyol no permet una lògica purament estàtica de perillositat: exigeix una avaluació dinàmica, individualitzada i vinculada al tractament i a l’evolució de l’intern.

Els permisos de sortida també es troben jurídicament densificats, és a dir, no estan poc regulats ni depenen només d’una valoració discrecional, sinó que estan envoltats de regles jurídiques concretes. La LOGP preveu permisos extraordinaris per defunció, malaltia greu o altres motius importants, i el Reglamento Penitenciario regula els permisos ordinaris com a preparació per a la vida en llibertat. L’article 154 RP exigeix informe preceptiu de l’Equip Tècnic; l’article 156 RP ordena que aquest informe sigui desfavorable quan resulti probable el trencament de la condemna, la comissió de nous delictes o una repercussió negativa de la sortida; i els articles 160 i 161 RP fan descansar sobre aquest informe la decisió de la Junta de Tractament i la posterior autorització del Jutjat de Vigilància o del Centre Directiu, segons el grau. Per tant, qualsevol eina dissenyada per valorar aquests riscos ocupa una posició estructural dins de l’expedient.

Aquest marc normatiu permet formular ja una primera conclusió: si el RisCanvi influeix de manera rellevant en la valoració del risc de trencament, reincidència o evolució penitenciària, el seu ús no afecta un aspecte perifèric del compliment, sinó la manera com la pena s’intensifica o es flexibilitza a la pràctica. Des d’aquesta òptica, el debat sobre el RisCanvi és un debat sobre garanties en l’execució penal, no només sobre gestió penitenciària eficient.

Què és el RisCanvi i per què transcendeix allò tècnic

La Generalitat defineix el RisCanvi com un protocol pioner d’avaluació i gestió del risc aplicat al conjunt de la població penitenciària catalana, inclosos centres ordinaris, oberts i persones en llibertat condicional. La documentació institucional i tècnica el descriu com un sistema amb dues escales principals, screening i completa, integrat en una cultura d’avaluació i gestió del risc construïda des del final de la dècada del 2000. La recerca periodística del març de 2026 hi afegeix que el sistema avalua cinc riscos, funciona amb una versió abreujada de 10 variables i una altra de completa de 43, i es troba en plena actualització institucional.

La literatura acadèmica de Lorena Alemán Aróstegui permet precisar millor la seva naturalesa jurídica i organitzativa. Segons el seu estudi, el RisCanvi és un protocol multiescala de valoració del risc compost per les escales RisCanvi Screening i RisCanvi Completa, amb factors estàtics i dinàmics, sense factors de protecció, i els resultats del qual s’obtenen mitjançant una combinació algorítmica que produeix nivells de risc. La mateixa autora mostra que el sistema no és un simple formulari neutre: s’integra en informes, condiciona àrees d’intervenció del PIT i projecta la seva influència sobre decisions penitenciàries substantives.

Aquesta dada és clau. Un instrument no necessita ser formalment vinculant per produir efectes jurídics rellevants. N’hi ha prou que actuï com a marc tècnic dominant en la preparació de l’expedient, de manera que apartar-se del seu resultat esdevingui costós, excepcional o especialment exigent en termes de justificació. En aquest sentit, el problema central del RisCanvi no és només si “decideix”, sinó si la seva puntuació condiciona materialment la deliberació de professionals, juntes de tractament, fiscals i jutges.

El que diu l’evidència favorable al RisCanvi

Una crítica seriosa del RisCanvi no pot ignorar l’evidència favorable. El treball de Férez-Mangas i Andrés-Pueyo sobre la valoració del risc de trencament de permisos sosté que la utilització d’instruments específics millora la qualitat pronòstica davant el judici professional no estructurat i situa el RisCanvi dins de l’evolució internacional cap a eines de tercera i quarta generació. Aquesta literatura insisteix, a més, que la finalitat del permís no s’esgota en la prevenció del trencament, però reconeix valor a l’estructuració tècnica del judici de risc.

També la documentació oficial catalana ha defensat la utilitat del sistema. La publicació Rehabilitació de 2015 va atribuir al protocol fortaleses en la predicció de la reincidència violenta, i l’estudi del 2019 sobre trencament de condemna en permisos de sortida va avaluar específicament l’eficàcia del RisCanvi complet en aquest àmbit. Tot i que aquí convé evitar una lectura triomfalista, no seria metodològicament correcte presentar el RisCanvi com un sistema sense base empírica o mancat de tota utilitat.

Els límits empírics: precisió, opacitat i necessitat de redisseny

L’evidència favorable, però, no tanca el debat. L’informe de Montes i Briz-Redón sobre el RisCanvi-C és especialment revelador perquè examina possibles deficiències en la predicció de reincidència violenta i reconeix expressament que els seus autors no disposaven de totes les dades originals generades per l’aplicació, i van haver de suplir aquesta absència amb dades parcials i el suport d’altres grups de recerca. En un instrument amb incidència potencial sobre la llibertat, aquesta dificultat d’accés extern ja és, per si mateixa, un problema seriós de verificabilitat i control.

L’auditoria oficial del 2024 va encara més enllà. El seu resum executiu afirma que es van auditar cinc algoritmes d’estimació de risc i conclou que un model alternatiu entrenat amb tècniques més modernes podia millorar entre un 3 % i un 30 % l’AUC-ROC; augmentar entre 10 i 20 punts percentuals la correcta assignació de risc alt a qui reincideix, mantenint el nivell actual de falsos positius; o, a la inversa, reduir entre un 20 % i un 50 % l’assignació de risc alt a interns que finalment no reincideixen. El mateix document subratlla que, en trencament de condemna, hi ha variables rellevants que l’screeningactual no contempla.

La mateixa auditoria oficial identifica a més dèficits que són alhora tècnics i jurídicament significatius: manca de documentació, absència de repositori propi, dependència d’un implementador extern, integració insuficient amb totes les fonts de dades disponibles, necessitat de crear documentació viva, obrir dades anonimitzades, publicar codi i documentació, i generar informes semestrals de precisió i control de biaixos. Tot això mostra que el debat sobre transparència i auditabilitat no és una crítica retòrica de tercers, sinó una conclusió assumida per la mateixa avaluació institucional del sistema.

Ús pràctic del RisCanvi i impacte en decisions penitenciàries i judicials

El valor del treball d’Alemán Aróstegui rau a mostrar com s’utilitza realment el RisCanvi. La seva recerca assenyala que el resultat del protocol incideix en processos de presa de decisions penitenciàries com ara permisos, tercer grau o llibertat condicional; que el PIT es construeix a partir de les necessitats criminògenes i els factors de risc detectats pel RisCanvi; i que, a la pràctica, molts professionals consideren difícil qüestionar tècnicament el resultat que dona l’eina. També recull que, tot i que alguns professionals insisteixen que no és una condició sine qua non, el risc alt pot frenar sortides, reduir-ne la durada o servir de suport a denegacions, especialment quan qui decideix només veu l’informe i el nivell final de risc.

La recerca publicada per Público els dies 6 i 7 de març de 2026 reforça aquesta conclusió. Segons aquesta sèrie, els resultats del RisCanvi són utilitzats intensivament també en l’àmbit judicial per jutges i fiscals que decideixen sobre beneficis penitenciaris; algunes resolucions li atribueixen un pes decisiu; no existeix un criteri uniforme entre magistrats sobre com utilitzar aquesta informació; i la formació al voltant de l’eina hauria estat escassa. Encara més, la recerca sosté que aquesta forma d’ús estaria afectant negativament els drets dels presos més vulnerables i convertint el RisCanvi en una peça clau de la justícia penitenciària catalana.

Si això és així, el problema central deixa de ser l’automatització formal i passa a ser l’automatització material. Encara que sempre hi hagi una signatura humana final, es pot produir una deferència pràctica cap a l’etiqueta de risc que desplaci la resta de l’expedient i atorgui al resultat un efecte d’autoritat tècnica difícil de rebatre. La mateixa peça tècnica de Público subratlla aquest risc en vincular el sistema amb decisions sobre llibertat condicional, permisos i progressió de grau, i en advertir que un model més complex pot ser també més difícil d’entendre i auditar.

Dret de defensa, informació a l’intern i motivació reforçada

Des de l’òptica garantista, un dels problemes més seriosos és l’accés de la persona afectada a la lògica del sistema. L’estudi d’Alemán recull que la majoria dels professionals entrevistats afirma que no s’informa les persones privades de llibertat sobre el RisCanvi i que molts interns ni tan sols saben que existeix; també assenyala que els advocats entrevistats expliquen que els seus clients solen conèixer-lo només en recórrer decisions penitenciàries. A més, alguns lletrats relaten que, quan han demanat que s’especifiqui com s’ha arribat al resultat, la resposta habitual ha estat que tota la informació ja consta a l’informe.

Això afebleix el dret de defensa per una raó evident: una puntuació de risc alt, mitjà o baix no és una motivació suficient en si mateixa. Si l’afectat no sap quins factors van pesar realment en el seu cas, si pot corregir dades, si coneix la data d’actualització o si disposa d’una explicació intel·ligible del resultat, la impugnació queda estructuralment empobrida. En un àmbit on l’article 76 LOGP encomana al Jutjat de Vigilància salvaguardar drets i corregir abusos, l’opacitat de la lògica predictiva no és una deficiència col·lateral, sinó una qüestió central de tutela judicial efectiva.

Protecció de dades i marc europeu

L’encaix del RisCanvi en el dret de protecció de dades també exigeix cautela. El RGPD reconeix el dret a no ser objecte d’una decisió basada únicament en tractament automatitzat, inclosa l’elaboració de perfils, que produeixi efectes jurídics o afecti significativament de manera similar. En l’àmbit específic de la prevenció, la investigació i l’execució de sancions penals, la Ley Orgánica 7/2021 prohibeix les decisions basades únicament en tractament automatitzat, inclosa l’elaboració de perfils, que produeixin efectes jurídics negatius o afectin significativament, llevat d’habilitació legal expressa, i prohibeix a més l’elaboració de perfils discriminatòria.

No cal afirmar aquí, de manera taxativa, que cada ús del RisCanvi constitueix una “decisió únicament automatitzada” en sentit estricte. N’hi ha prou d’advertir que el problema jurídic apareix tan bon punt el sistema deixa de ser una ajuda marginal i passa a estructurar de facto l’expedient. En aquest terreny, la frontera entre suport tècnic i decisió automatitzada materialment influent esdevé decisiva i obliga a extremar les salvaguardes.

El nou marc europeu sobre IA reforça aquesta cautela. El resum oficial del Reglament (UE) 2024/1689 explica que l’AI Act estableix regles basades en el risc per fomentar una IA segura i fiable respectant els drets fonamentals. I el considerant 59, tal com el resumeix el servei oficial de l’AI Act, adverteix que l’ús d’IA per part d’autoritats de law enforcement no s’ha de convertir en factor de desigualtat o exclusió i que la manca d’informació significativa sobre el funcionament d’aquests sistemes dificulta impugnar-los en seu judicial, tot afectant el dret de defensa i el recurs efectiu. Aquesta lògica és directament rellevant per a un sistema predictiu emprat en l’entorn penitenciari i en la fase final de decisions sobre llibertat.

L’actualització del 2026: millora tècnica i persistència del problema jurídic

Les novetats del març de 2026 introdueixen un matís important: la Generalitat hauria confirmat a Público que la nova versió incorporarà tècniques d’aprenentatge automàtic, donarà més pes a l’evolució de l’intern i preveu crear un repositori de codi, documentació viva, obertura de dades anonimitzades i un sistema automàtic d’informes de precisió i control de biaixos. Aquestes mesures apunten en la direcció correcta i sembla que s’alineen amb les recomanacions de l’auditoria del 2024.

Però aquesta actualització no resol per si sola el problema jurídic de fons. Un sistema més modern pot millorar la precisió agregada i, tanmateix, continuar plantejant interrogants sobre explicabilitat individual, biaixos estructurals o deferència excessiva dels decisors humans. De fet, la mateixa peça tècnica de Público adverteix que com més dinàmic i sofisticat sigui el model, més difícil pot resultar comprendre com arriba a les seves conclusions i auditar-lo de manera independent. En termes jurídics, la millora tècnica no elimina la necessitat de motivació singularitzada, contradicció efectiva i control extern real.

A la vista de tot l’anterior, l’ús jurídicament legítim del RisCanvi exigiria com a mínim cinc condicions.

La primera és la prohibició d’ús autònom o materialment decisiu no motivat. El resultat del protocol no hauria d’operar mai com a fonament autosuficient d’una denegació de permisos, un fre a la progressió o una oposició a la llibertat condicional. Pot informar, però no substituir la valoració jurídica individualitzada.

La segona és la transparència defensiva suficient. L’intern i la seva defensa han de conèixer l’existència de l’avaluació, la seva data, el seu resultat i els factors rellevants del cas. Litigar contra una etiqueta de risc sense accés significatiu a la seva lògica de formació és incompatible amb una contradicció robusta.

La tercera és l’auditoria externa periòdica, amb publicació de mètriques rellevants, anàlisi de biaixos i control de falsos positius i falsos negatius. La mateixa auditoria oficial del 2024 apunta en aquesta direcció i mostra que no es tracta d’una exigència extravagant, sinó d’una condició de legitimitat institucional.

La quarta és la primacia de l’evolució dinàmica sobre la fixació identitària del risc. En l’àmbit penitenciari, on regeix una orientació resocialitzadora, els factors històrics no haurien de neutralitzar indefinidament l’evolució favorable de l’intern. L’actualització anunciada, que atorgarà més pes a l’evolució a la presó, suggereix que aquest punt ha estat correctament identificat com a crític.

La cinquena és la reserva de judici professional real. L’existència d’una signatura humana no n’hi ha prou; cal una valoració genuïnament autònoma, explicada i susceptible de control. La decisió jurisdiccional o penitenciària ha d’examinar críticament el significat de la dada predictiva, no limitar-se a rebre-la com a veritat tècnica autosuficient.

La conclusió és clara. El RisCanvi no s’ha de presentar ni com una caixa negra incompatible en si mateixa amb l’Estat de dret, ni com un instrument neutral l’ús del qual no planteja problemes jurídics rellevants. L’evidència disponible obliga a una posició més precisa: es tracta d’una eina amb base empírica i utilitat parcial en alguns àmbits, però inserida en decisions que afecten directament la llibertat i, per tant, sotmesa a exigències reforçades de legalitat, transparència i control.

La gran qüestió ja no és si el RisCanvi “encerta” més o menys, sinó quin paper se li ha de permetre en l’arquitectura de decisions que modulen la llibertat penitenciària. Quan una eina predictiva influeix en permisos, classificació o llibertat condicional, el problema deixa de ser exclusivament tècnic i entra en el nucli de garanties del ius puniendi. Per això, el seu ús només serà compatible amb un model constitucional d’execució penal si roman subordinat a una decisió humana autèntica, motivada, contradictòria, explicable i revisable.

Per això, l’ús legítim del RisCanvi requereix com a mínim cinc condicions: que no operi com a criteri autònom o materialment decisiu sense motivació pròpia; que l’intern i la seva defensa coneguin l’existència, la data, el resultat i els factors rellevants de l’avaluació; que hi hagi auditories externes i periòdiques amb control de biaixos; que l’evolució dinàmica de l’intern tingui pes real davant els factors estàtics; i que el jutge no es limiti a rebre una etiqueta de risc, sinó que en valori críticament el significat dins del conjunt de l’expedient. Fora d’aquest marc, l’execució penitenciària corre el risc de lliscar des de la individualització científica cap a una administració probabilística de la llibertat difícilment conciliable amb la reinserció, el dret de defensa i la tutela judicial efectiva.