por claude hola

Novetatsjuny 18, 20260 comentarios

L’excarceració d’alt risc

L’excarceració d’alt risc d’una persona valorada com d’alt risc de reincidència violenta constitueix un dels escenaris més delicats per a qualsevol sistema penal modern. No es tracta només d’una qüestió de seguretat ciutadana, ni únicament d’un problema penitenciari. En realitat, en aquest punt hi conflueixen tres plans especialment sensibles: la protecció de les possibles víctimes, la capacitat institucional per anticipar i gestionar el risc i, sobretot, els límits que l’Estat de dret imposa al poder punitiu quan la condemna és a prop d’extingir-se o ja s’ha complert. La mateixa administració penitenciària catalana parteix d’aquesta preocupació institucional: la Direcció General d’Afers Penitenciaris va dissenyar un protocol específic per a interns condemnats per delictes violents, avaluats amb pronòstic alt de reincidència violenta i pròxims a la llibertat definitiva.

El problema jurídic de fons apareix precisament aquí. En l’ordenament espanyol, la pena privativa de llibertat està orientada constitucionalment a la reeducació i la reinserció social, i les institucions penitenciàries tenen a més una funció d’assistència i ajuda per a interns i alliberats. Alhora, l’activitat penitenciària només es pot desenvolupar dins dels límits fixats per la llei, els reglaments i les resolucions judicials. Dit d’una altra manera: el sistema pot avaluar, intervenir, derivar, alertar i coordinar recursos, però no pot convertir sense més la perillositat percebuda en una prolongació material de la privació de llibertat al marge de la cobertura legal corresponent. Aquesta tensió entre seguretat i legalitat és el veritable nucli del debat.

Per això, quan es parla d’“excarceració d’alt risc”, convé evitar una simplificació freqüent: no som davant d’una categoria mediàtica buida, sinó davant d’una realitat tecnicoinstitucional concreta. La guia i el procediment aportats mostren que, a Catalunya, aquests casos es detecten amb antelació entre interns condemnats per delictes violents, classificats en primer o segon grau o sotmesos a determinades mesures de seguretat, i se sotmeten a una valoració específica mitjançant el RisCanvi. A partir d’aquí, l’equip multidisciplinari i la Junta de Tractament poden acordar l’elevació d’un expedient d’excarceració d’alt risc, tenint en compte no només l’etiqueta abstracta de “risc alt”, sinó també l’escenari de possible violència, la temporalitat prevista, el bé jurídic amenaçat i l’existència o no de víctimes concretes a protegir.

Aquesta dada és important perquè desplaça el focus des de la intuïció social de la perillositat cap a una lògica de gestió estructurada del risc. L’expedient no es limita a afirmar que una persona “és perillosa”, sinó que exigeix reconstruir-ne la trajectòria penal i penitenciària, identificar factors criminògens, valorar l’evolució en tractament, examinar suports familiars i socials, precisar domicili o recurs de derivació i, finalment, formular un pronòstic raonat sobre possibles escenaris de reincidència, víctimes potencials i elements que podrien optimitzar la gestió del risc en llibertat. Dit d’una altra manera, el sistema intenta traduir una preocupació difusa en informació operativa i verificable.

Tanmateix, la dimensió social del problema no desapareix pel fet que existeixi un protocol. Més aviat al contrari: es fa més visible. L’estudi català sobre reincidència en excarceració d’alt risc revela que aquest grup presenta una trajectòria penal més llarga i violenta, un comportament penitenciari més negatiu, més factors de risc personals i socials i una taxa de reincidència superior a la de la població penitenciària ordinària. Això explica que aquests supòsits generin alarma pública i una forta pressió sobre les institucions. Però el mateix material empíric obliga també a una lectura prudent: parlar d’“alt risc” no equival a afirmar una reincidència segura, i la predicció criminològica treballa sempre amb probabilitats, no amb certeses absolutes.

A aquesta complexitat s’hi afegeix un altre element decisiu: una part rellevant de la gestió postpenitenciària descansa sobre mecanismes assistencials, comunitaris i, en bona mesura, voluntaris. El pla d’excarceració d’alt risc preveu la possible derivació a Serveis Socials d’Execució Penal, a recursos sociolaborals del CIRE, a dispositius residencials o terapèutics i a altres suports comunitaris, però el mateix model subratlla que les gestions pendents i la continuïtat de la reinserció social, laboral i terapèutica queden, en darrer terme, sota la responsabilitat i la voluntarietat de l’intern. Aquesta circumstància mostra amb claredat un dels límits pràctics del sistema: un cop fora del centre, el control institucional fort disminueix, i l’eficàcia de l’acompanyament depèn en bona mesura de l’acceptació real del recurs, de la xarxa social disponible i de la coordinació entre actors.

Què s’entén per excarceració d’alt risc de reincidència violenta

Quan en l’àmbit penitenciari català es parla d’una excarceració d’alt risc, no s’està utilitzant una expressió retòrica o periodística, sinó una categoria de treball tecnicoinstitucional força precisa. La documentació interna situa aquests supòsits en la cruïlla de tres elements acumulatius: l’existència d’una condemna per delicte violent, la proximitat de la llibertat definitiva i una valoració alta del risc de reincidència violenta feta mitjançant els instruments d’avaluació habituals, singularment el RisCanvi. Dit d’una altra manera, no n’hi ha prou que una persona hagi comès un delicte greu en el passat, ni tampoc que hagi de sortir pròximament en llibertat; el que activa l’especial preocupació institucional és la conjunció entre violència prèvia, sortida pròxima i pronòstic desfavorable de reiteració violenta.

La mateixa delimitació subjectiva del protocol permet perfilar millor aquesta idea. El procediment recorda que s’han de visualitzar els interns als quals consti un delicte violent i que estiguin classificats en primer o segon grau, així com els no classificats per mesures de seguretat quan hi concorrin també delictes violents. La guia operativa resumeix aquesta lògica de manera molt sintètica: primer s’identifiquen els llistats de persones pròximes a l’excarceració per violència de gènere, violència sexual o violència contra les persones; després s’avalua el risc; més tard es fa un cribratge; i, només aleshores, es decideix si escau l’elevació de l’expedient d’excarceració d’alt risc. Per tant, la categoria no s’esgota en el delicte comès, sinó que incorpora també la situació penitenciària concreta i l’avaluació actual del risc.

Aquest punt és especialment important perquè evita una lectura simplista de la perillositat. En sentit estricte, el sistema no classifica una persona com d’“alt risc” per intuïció, per notorietat pública o per la simple gravetat abstracta del fet delictiu. El que exigeix és una anàlisi individualitzada de la trajectòria penal i penitenciària, dels factors personals i criminògens, de la resposta al tractament, del suport social extern i dels escenaris plausibles de nova violència. La proposta oficial de contingut dels informes ho deixa molt clar: l’avaluació ha d’abastar característiques psicològiques o psiquiàtriques vinculades al risc actual, anàlisi funcional de l’activitat delictiva, indicadors estàtics i dinàmics de reincidència, factors de protecció, grau de responsabilització, evolució en tractament, problemàtica associada i pla de desinternament. És a dir, la noció d’alt risc es construeix mitjançant una valoració complexa i no mitjançant una simple etiqueta.

També resulta rellevant precisar quins tipus de violència serveixen de base per a aquesta categoria. La guia d’excarceracions al·ludeix expressament a la violència de gènere, la violència sexual i la violència contra les persones en sentit general, mentre que el document de codificació informàtica concreta nombroses figures delictives integrades en cada bloc: agressions i abusos sexuals, homicidis, assassinats, lesions, amenaces, coaccions, detencions il·legals, segrestos, maltractament de gènere, trencaments de condemna o mesures d’allunyament, entre altres. Això demostra que la idea de “delicte violent” en aquest context és àmplia i operativa, i no es limita als homicidis o als delictes de sang en sentit estricte.

Ara bé, la documentació analitzada també permet una segona precisió decisiva: alt risc no equival a reincidència segura. El mateix estudi sobre excarceracions d’alt risc es construeix sobre una població ja seleccionada per complir condemna per delicte violent, haver sortit des de primer o segon grau o mesura de seguretat i presentar, en el moment de la sortida, una evolució penitenciària negativa i/o un pronòstic alt de reincidència violenta segons el RisCanvi. Precisament per això, l’estudi insisteix que la selecció inicial millora la focalització del problema, però no resol del tot la capacitat predictiva dins del grup ja definit com d’alt risc. Des d’una perspectiva jurídica i criminològica, això obliga a tractar la categoria amb prudència: descriu una probabilitat reforçada, no una certesa.

En definitiva, una excarceració d’alt risc de reincidència violenta es pot entendre com la sortida en llibertat definitiva d’una persona condemnada per delictes violents respecte de la qual l’administració penitenciària identifica, mitjançant avaluació tècnica i anàlisi individualitzada, un pronòstic elevat de nova violència i la necessitat d’activar un expedient específic d’informació, coordinació i gestió del risc. No es tracta d’una categoria penal autònoma ni d’una nova pena, sinó d’un dispositiu institucional d’anticipació i gestió davant d’un alliberament considerat especialment sensible. Aquesta és, en realitat, la clau conceptual des de la qual s’ha d’abordar tot el reportatge.

El marc penitenciari de detecció anticipada dels casos d’excarceració d’alt risc

Un dels trets més rellevants del sistema català d’excarceració d’alt risc és que no espera, almenys en el seu disseny formal, al moment final de la sortida per reaccionar. El protocol està concebut com un mecanisme de detecció anticipada, precisament perquè la gestió d’aquests casos exigeix temps: temps per avaluar, contrastar informació, planificar recursos, valorar la situació de la víctima i decidir si escau o no elevar l’expedient a la Direcció General i a altres agents. La lògica institucional és clara: com més tardana sigui la intervenció, més limitada serà la capacitat real de gestió del risc.

Aquesta detecció primerenca comença amb la visualització dels interns susceptibles de ser excarcerats. El procediment indica que, a l’inici de cada semestre, la Direcció General remet als centres penitenciaris un llistat d’interns potencialment afectats, de manera que puguin preveure la feina que requerirà cada cas. A més, a mitjan de cada mes s’envia un altre llistat amb les persones que seran excarcerades el mes següent. Paral·lelament, el centre ha de romandre atent als canvis que puguin alterar la data de llibertat definitiva o la situació de l’expedient, incloses les modificacions derivades de redempcions, aplicació del Código Penal antic, pagament de multes o altres incidències que avancin la sortida. Aquesta arquitectura de llistats i alertes mostra que el sistema es basa en una vigilància administrativa sostinguda del calendari d’excarceracions.

La guia operativa reforça aquesta idea en distribuir el procediment en una seqüència temporal força definida. Primer, s’identifiquen els casos de persones condemnades per delictes violents amb data pròxima de llibertat definitiva. Després, se sotmeten tots aquests casos a avaluació del risc de reincidència violenta mitjançant el RisCanvi. Més tard es fa un cribratge específic, on la combinació “delicte violent + alt risc + determinats supòsits no classificats o d’especial complexitat” condueix a una intervenció intensiva orientada a l’externalització. Finalment, s’adopta la decisió d’elevar o no l’expedient, s’elaboren els informes i el pla de desinternament i es remet la documentació als agents implicats. Tot això s’estructura amb una anticipació mínima que la mateixa guia situa, segons la fase, en diversos mesos abans del compliment definitiu.

Dins d’aquest marc, l’actualització de la valoració de risc ocupa un lloc central. El procediment assenyala expressament que tots els interns inclosos que hagin de ser excarcerats aquell any han de tenir la valoració del risc feta o actualitzada amb prou antelació, i indica a més que la vigència d’aquesta valoració és de sis mesos. Això revela dues coses. La primera, que la detecció anticipada no es basa només en la informació històrica del cas, sinó en una reavaluació relativament pròxima a la sortida. La segona, que el sistema assumeix que el risc no és una magnitud fixa i immutable, sinó una realitat dinàmica que pot variar amb l’evolució penitenciària, el tractament, la conflictivitat interna, la xarxa de suport exterior o l’existència de noves causes pendents.

Ara bé, la detecció anticipada no acaba en la constatació que existeix un delicte violent i una data pròxima d’excarceració. El protocol exigeix un pas addicional de selecció qualitativa. No tots els casos inclosos en els llistats seran necessàriament elevats com a expedients d’alt risc. La decisió correspon a l’equip multidisciplinari de la unitat de vida o a la Junta de Tractament, que han de valorar si realment hi concorren els elements que justifiquen l’activació del protocol reforçat. Entre aquests elements hi figuren no només el resultat del RisCanvi, sinó també la direcció del risc, la temporalitat d’una possible reincidència, el bé jurídic amenaçat, la identificació de la víctima o víctimes a protegir i els escenaris concrets en què es podria produir la nova conducta violenta. En conseqüència, el marc de detecció anticipada no és purament mecànic: combina filtres automàtics, avaluació professional i decisió motivada.

El protocol deixa veure, a més, una preocupació especial pels supòsits en què el risc es projecta sobre víctimes concretes o es relaciona amb ordres de protecció vigents o caducades. En aquests casos, la detecció primerenca serveix també per activar circuits d’informació i de coordinació amb les àrees d’atenció a la víctima, amb mesures penals alternatives o amb altres organismes que puguin contribuir a la gestió exterior del risc. Però fins i tot quan no hi ha una víctima individual clarament identificada, el procediment exigeix ponderar criteris d’oportunitat delictiva i escenaris de més probabilitat d’emissió de conductes violentes. Això significa que l’anticipació no persegueix només informar d’una sortida, sinó construir una imatge tan concreta com sigui possible del tipus de risc que aquesta sortida comporta.

En termes de política penitenciària, aquest model de detecció prèvia respon a una intuïció raonable: si el risc s’identifica massa tard, l’expedient es converteix en un simple tràmit informatiu; si s’identifica amb temps, encara és possible intentar una intervenció més útil. De fet, l’estudi empíric sobre reincidència formula una proposta en aquesta mateixa direcció quan subratlla la necessitat d’identificar tan aviat com sigui possible els interns d’alt risc i, especialment, aquells d’especial complexitat, evitant esperar a moments massa pròxims a l’excarceració. Des d’aquesta perspectiva, la detecció anticipada no és un detall burocràtic, sinó una condició de possibilitat perquè el protocol tingui alguna eficàcia pràctica.

En suma, el marc penitenciari de detecció anticipada dels casos de risc descansa sobre una combinació de llistats periòdics, actualització de valoracions, cribratge especialitzat, decisió motivada d’elevació i coordinació prèvia a la sortida. El seu sentit profund no és impedir automàticament la llibertat, cosa que el sistema no pot fer al marge de la llei, sinó guanyar temps institucional per comprendre millor el cas, preparar l’externalització i reduir, en la mesura del possible, el risc que acompanya determinades excarceracions especialment sensibles.

L’avaluació de l’excarceració d’alt risc i la reincidència violenta

L’avaluació del risc de reincidència violenta constitueix el veritable nucli tècnic del sistema d’excarceracions d’alt risc. El protocol català no parteix d’una intuïció genèrica sobre la perillositat de l’intern, sinó d’una valoració estructurada que s’ha de fer a través de les eines d’ús habitual, especialment el RisCanvi, i que ha d’estar feta o actualitzada amb prou antelació a la data de llibertat definitiva. A més, la mateixa documentació insisteix que aquesta valoració té una vigència temporal limitada, de sis mesos, cosa que revela que el risc es concep com una realitat dinàmica i revisable, no com una qualitat fixa i immutable de la persona penada.

Ara bé, la rellevància del RisCanvi no significa que l’avaluació es redueixi a un resultat numèric o a una etiqueta automàtica de “risc alt”. El procediment és especialment clar quan assenyala que, en decidir l’elevació de l’expedient, cal atendre el risc elevat de reincidència violenta més enllà de les consideracions que ofereix el resultat actuarial i/o clínic de l’escala. En aquesta valoració complementària hi entren en joc l’escenari de risc, el moment en què la violència es podria produir —immediat, a curt, mitjà o llarg termini—, el bé jurídic que podria resultar lesionat i la possible identificació de víctimes concretes. Per tant, l’avaluació del risc no opera com una fórmula tancada, sinó com una combinació entre instrument estructurat, judici professional i contextualització del cas.

La proposta oficial de contingut de l’informe d’excarceració reforça encara més aquesta idea, perquè obliga que la valoració del risc es construeixi sobre una base àmplia d’informació personal, penitenciària i social. En l’àrea personal s’han d’analitzar les característiques psicològiques o psiquiàtriques relacionades amb el risc actual de reincidència violenta, l’anàlisi funcional de l’activitat delictiva, els indicadors estàtics i dinàmics de reincidència, els factors de protecció, el grau de responsabilització per la conducta, els tractaments seguits, l’evolució dins d’aquests i la possible presència de drogodependències, trastorn mental o altra problemàtica associada. És a dir, el sistema no intenta només predir si hi pot haver reincidència, sinó també comprendre per què es podria produir i quins factors l’afavoreixen o la contenen.

La dimensió social de l’avaluació és igualment decisiva. L’informe ha de precisar qui són les persones de referència a l’exterior, quin domicili es preveu per a l’intern, quina capacitat real de contenció i suport tenen aquestes figures, quins recursos se li ofereixen si no té xarxa de suport, quines expectatives de futur manifesta i quines demandes formula ell o la seva família davant la sortida. Fins i tot s’exigeix una atenció especial al lloc de residència en casos amb ordre de protecció a la víctima, precisament perquè la ubicació física de la persona excarcerada es pot convertir en un element de risc en si mateix. D’aquesta manera, l’avaluació del risc no queda tancada en una perspectiva clínica o criminològica, sinó que incorpora una lectura relacional i territorial de la futura vida en llibertat.

La valoració final, a més, ha de formular un pronòstic prou concret. No n’hi ha prou d’afirmar que el risc existeix o que és elevat; el guió oficial de l’informe exigeix especificar els possibles escenaris de risc, la temporalització prevista de la reincidència i les possibles víctimes, ja siguin generals o focalitzades en familiars, parella o altres persones determinades. A això s’hi afegeixen els elements que podrien optimitzar la gestió del risc un cop en llibertat, com ara les derivacions a recursos comunitaris, els suports familiars, els recursos residencials i la voluntarietat o capacitat d’adaptació de l’intern a aquests dispositius. Des d’un punt de vista metodològic, això significa que l’avaluació no es limita a descriure el perill, sinó que intenta transformar-lo en un mapa de gestió.

La plantilla d’excarceració confirma, a més, quin tipus de factors se solen considerar rellevants a la pràctica. Entre aquests hi apareixen la història de conductes delictives i violentes, l’increment de gravetat o diversitat delictiva, l’evolució penitenciària irregular o negativa, els canvis de grau, els expedients disciplinaris, els trencaments de permisos o mesures, la presència de trastorn mental greu, el desajust infantil, la socialització problemàtica, la impulsivitat, la temeritat, la manca de suport prosocial extern, l’absència de plans viables de futur i fins i tot l’eventual pendència d’expulsió. Tot això permet veure que el concepte de risc es construeix sobre una lògica acumulativa d’indicadors, no sobre una sola dada aïllada.

L’estudi empíric sobre reincidència aporta un matís molt important per interpretar jurídicament aquesta avaluació. La recerca reconeix que el RisCanvi ha millorat la focalització de les necessitats i la identificació dels casos problemàtics, però també adverteix que, un cop seleccionat el grup d’alt risc, calen eines més precises per discriminar dins d’aquest mateix grup qui presenta un risc encara més gran. Dit d’una altra manera, l’avaluació estructurada és imprescindible, però no infal·lible. D’aquí que el sistema hagi de ser prudent: la categoria d’alt risc millora la capacitat d’anticipació institucional, però no converteix la predicció en certesa.

En suma, l’avaluació del risc de reincidència violenta en aquest àmbit es pot entendre com una operació complexa d’integració de dades penitenciàries, criminològiques, personals i socials, orientada no només a emetre un pronòstic, sinó a concretar la direcció del risc, el seu horitzó temporal, les persones potencialment exposades i les possibilitats reals de contenció. Precisament per això constitueix el cor tècnic del protocol: perquè sobre aquesta descansen tant la decisió d’elevar l’expedient com la posterior estratègia de preparació per a la vida en llibertat.

La decisió d’elevar l’expedient d’excarceració d’alt risc

La decisió d’elevar l’expedient d’excarceració és el moment en què l’avaluació del risc es transforma en una resposta institucional formal. No tots els interns condemnats per delictes violents pròxims a la llibertat definitiva generen automàticament un expedient d’alt risc. El protocol exigeix una decisió motivada, adoptada per l’equip multidisciplinari de la unitat de vida o per la Junta de Tractament del centre penitenciari, que ha de valorar si hi concorren realment els pressupòsits necessaris per activar aquest circuit reforçat. Aquesta exigència de motivació és important perquè evita que l’elevació es converteixi en una reacció burocràtica automàtica i obliga a justificar per què un cas requereix una intervenció singularitzada.

Els criteris formals de partida són relativament clars. El procediment contempla l’elevació quan es tracta d’interns amb delictes violents, classificats en primer o segon grau, valorats com de risc alt, així com en els supòsits de persones no classificades per mesura de seguretat quan també hi concorren delictes violents. Però el mateix document hi afegeix immediatament que aquesta selecció no pot descansar exclusivament en el resultat de l’escala: cal atendre també la direcció del risc, la seva temporalitat, el bé jurídic amenaçat, l’existència de víctimes concretes i els escenaris en què es podria produir la conducta violenta. Així, la decisió d’elevar l’expedient no és només un acte de constatació, sinó una autèntica ponderació tecnicojurídica.

Un dels aspectes més sensibles en aquesta decisió és la posició de la víctima. El procediment estableix que, quan hi ha una ordre de protecció vigent, la necessitat de tenir en compte la víctima resulta especialment evident. Però fins i tot quan aquesta protecció no és vigent, si l’equip aprecia que el risc es dirigeix cap a una persona coneguda, una exparella, un familiar o una altra víctima identificable, ha de valorar si té sentit activar el procediment i en quins termes fer-ho. Això demostra que l’elevació de l’expedient no serveix només per informar sobre una futura sortida, sinó també per activar mecanismes de protecció i coordinació allà on el risc es projecta de manera més concreta.

La guia operativa situa aquesta decisió dins d’una seqüència procedimental molt precisa. Després de la visualització de llistats, l’avaluació del risc mitjançant el RisCanvi i el cribratge de casos, arriba la fase de decisió d’elevació de l’expedient d’excarceració d’alt risc, que comprèn tres peces inseparables: l’elaboració d’informes, l’elaboració i signatura del pla de desinternament i l’acord de la Junta de Tractament, que ha de valorar els escenaris de risc, la temporalitat i el bé jurídic susceptible de lesió, amb especial atenció a les víctimes a protegir. Dit d’una altra manera, l’elevació no consisteix a remetre una simple nota d’advertència, sinó a construir un expedient argumentat i operativament útil.

A partir d’aquell moment, el centre penitenciari ha de preparar l’informe d’excarceració amb la informació corresponent i amb una motivació suficient del risc. El procediment subratlla que cal ser especialment curós en justificar els factors que activen el protocol, com ara el pronòstic de risc violent, la direcció del risc, els escenaris possibles i les víctimes potencials, sobretot quan hi ha una ordre de protecció vigent o fins i tot caducada. Aquesta insistència és molt reveladora: mostra que l’administració penitenciària és conscient que l’expedient d’alt risc no es pot recolzar en fórmules vagues o estereotipades, sinó en una fonamentació precisa, actualitzada i contrastable.

També és significatiu que la documentació insisteixi en la necessitat de contrastar la informació amb altres intervinents quan l’intern fa poc temps que és al centre, prové d’un altre establiment penitenciari o els diferents professionals encara no disposen d’informació plenament actualitzada. Des d’un punt de vista institucional, això significa que la decisió d’elevar l’expedient no s’ha d’adoptar sobre una fotografia incompleta del cas. L’expedient ha de reflectir una síntesi actual i fidel de la situació jurídica, penitenciària, tractamental i social de l’intern en el moment de l’excarceració.

Un cop elaborat, l’expedient es remet a la unitat especialitzada de la Direcció General i, posteriorment, a Fiscalia i a altres agents intervinents. Segons el procediment, el dossier inclou l’informe d’excarceració, fotografia de l’intern, resum de situació processal penal, sentències i altra documentació pertinent, i es fa arribar no només a les fiscalies territorials, sinó també, quan escau, a l’àrea d’atenció a la víctima, a l’àrea de mesures penals alternatives, a l’àrea d’informació i seguretat i a altres organismes que puguin contribuir a gestionar el risc a l’exterior del centre penitenciari. La decisió d’elevar l’expedient, per tant, obre una fase de circulació institucional de la informacióorientada a preparar la sortida i a reforçar la coordinació preventiva.

Amb tot, convé no sobredimensionar jurídicament l’abast d’aquesta elevació. L’expedient d’excarceració d’alt risc no crea per si mateix una nova pena ni una mesura restrictiva autònoma. La seva funció és una altra: concentrar informació rellevant, motivar la preocupació institucional, afavorir la coordinació entre organismes i permetre que la sortida en llibertat no es produeixi sense una mínima anticipació administrativa. Precisament per això aquesta fase és tan important: perquè representa el punt en què el sistema penitenciari reconeix formalment que no es troba davant d’una excarceració ordinària, sinó davant d’un alliberament especialment sensible que requereix preparació, comunicació i gestió reforçada del risc.

L’informe d’excarceració d’alt risc com a peça central del procediment

L’informe d’excarceració és el document nuclear del protocol, perquè concentra en una sola peça la informació jurídica, penitenciària, personal i social que permet comprendre per què un cas es considera especialment sensible. El mateix procediment el defineix, a la pràctica, com el document clau de síntesi, i exigeix que contingui dades tan actualitzades com sigui possible per reflectir amb claredat la situació real de l’intern en el moment de la sortida.

El seu contingut no és merament descriptiu. Ha de recollir, en primer lloc, la situació penal, processal i penitenciària actual: causes en compliment, dates de liquidació, fets delictius, agreujants o atenuants, acumulacions, redempcions, previsions de compliment, evolució penitenciària, permisos, expedients disciplinaris, causes pendents i ordres de protecció vigents. A això s’hi afegeixen els antecedents penals i penitenciaris, amb especial atenció a ingressos anteriors, tipus de delictes, temps de compliment i context en què es van cometre els nous fets.

Al costat d’aquesta base juridicopenitenciària, l’informe incorpora una valoració personal i criminològica: característiques psicològiques o psiquiàtriques rellevants, anàlisi funcional de la conducta delictiva, factors de risc estàtics i dinàmics, factors de protecció, grau de responsabilització, tractaments seguits, evolució en aquests i problemàtiques associades, com ara drogodependències o trastorn mental. També ha d’incloure una dimensió social, tot precisant persones de referència a l’exterior, domicili previst, capacitat de suport o contenció, recursos alternatius oferts i expectatives de futur manifestades per l’intern.

La part més important de l’informe és, però, la seva avaluació final del risc. Aquí s’ha de concretar el pronòstic de reincidència violenta, els possibles escenaris, la temporalitat del risc i les possibles víctimes, a més de les accions dutes a terme des del centre i els elements que podrien afavorir una millor gestió del risc en llibertat. Per això l’informe no només “explica un cas”, sinó que tradueix la preocupació institucional en una base argumentada per a la coordinació posterior amb Fiscalia i altres agents.

El pla d’excarceració i la preparació per a la vida en llibertat

Si l’informe d’excarceració compleix una funció d’anàlisi i comunicació del risc, el pla d’excarceració compleix una funció més pràctica: ordenar la preparació de la sortida i deixar constància de quins recursos, orientacions i derivacions s’han ofert a l’intern abans de recuperar la llibertat. La guia operativa el situa expressament dins de la fase d’elevació de l’expedient, juntament amb els informes tècnics i l’acord de la Junta de Tractament.

El pla mostra amb força claredat el seu contingut mínim. L’intern ha de ser informat de la possibilitat de ser derivat als Serveis Socials d’Execució Penal durant un període màxim de dos mesos posteriors a l’excarceració, així com als serveis d’inserció sociolaboral del CIRE. També es poden fer gestions vinculades al subsidi per excarceració, a documentació administrativa o a altres necessitats bàsiques per facilitar el retorn a la comunitat. Quan existeixi una ordre de protecció vinculada a la condemna actual, el pla preveu a més informar expressament de la seva vigència.

El document contempla igualment la possibilitat de facilitar una guia de recursos comunitaris i de formalitzar derivacions concretes a recursos residencials, terapèutics o sociolaborals. D’aquesta manera, la preparació per a la vida en llibertat no es planteja només en termes de control, sinó també com una temptativa de continuïtat assistencial i de reducció de factors de risc a través de suports externs.

Ara bé, el mateix model posa de relleu un dels límits més importants del sistema: una part substancial d’aquesta fase descansa en la voluntarietat de l’intern. La plantilla assenyala expressament que queden sota la seva responsabilitat les gestions pendents i la decisió de dur a terme la seva reinserció social, laboral i terapèutica. Per això el pla d’excarceració és una eina rellevant, però no garanteix per si mateixa la continuïtat del procés de reintegració ni elimina el risc. Més aviat evidencia el punt en què la intervenció penitenciària comença a transformar-se en acompanyament i coordinació comunitària.

La protecció de la víctima i la comunicació als agents implicats

La protecció de la víctima ocupa un lloc central en el protocol d’excarceracions d’alt risc, especialment quan hi ha una ordre de protecció vigent o quan l’avaluació apunta a un risc dirigit contra una persona concreta, com ara una exparella, un familiar o una altra víctima identificable. En aquests supòsits, el procediment no es limita a constatar la proximitat de la llibertat, sinó que exigeix valorar expressament a qui es dirigeix el risc i si resulta necessari activar mecanismes reforçats de comunicació i coordinació institucional.

La guia d’excarceracions preveu, un cop elevat l’expedient, la seva remissió als agents implicats, entre ells les fiscalies provincials de Catalunya, les àrees d’atenció a la víctima, les unitats de mesures penals alternatives, l’àrea d’informació i seguretat i, quan escaigui, la Subdelegació del Govern en matèria d’expulsió i els cossos de seguretat. Aquesta circulació d’informació té com a finalitat que la sortida no es produeixi sense coneixement previ de les institucions que poden intervenir en la protecció de la víctima o en la gestió exterior del cas.

Ara bé, convé subratllar que aquesta comunicació institucional no equival per si sola a una nova mesura restrictiva. La seva funció principal és informar, coordinar i anticipar. Per tant, la protecció de la víctima en aquest context descansa, en bona mesura, en la correcta identificació del risc, en l’existència o no de mesures judicials vigents i en la capacitat dels diferents actors per reaccionar de manera coordinada davant d’una sortida considerada especialment sensible.

La gestió institucional del risc un cop produïda la sortida

Un cop produïda l’excarceració d’alt risc, la gestió del risc com a tal entra en una fase diferent. El centre penitenciari deixa de tenir capacitat directa d’intervenció i el protagonisme passa a la coordinació exterior, als recursos comunitaris i, si escau, als dispositius de seguiment o protecció que es puguin mantenir vigents d’acord amb la llei. Per això el protocol insisteix tant a preparar amb antelació el desinternament, el domicili previst, les derivacions assistencials i la xarxa de suport disponible.

A la pràctica, aquesta gestió exterior es pot recolzar en recursos com els Serveis Socials d’Execució Penal, el CIRE, dispositius residencials, recursos terapèutics o comunitaris i altres fórmules d’acompanyament. La documentació mostra amb claredat que el sistema intenta reduir el risc no només mitjançant informació i alerta institucional, sinó també afavorint una certa continuïtat social, assistencial i, quan és possible, sociolaboral.

Tanmateix, també aquí apareix un dels límits més importants del model. Una part essencial d’aquesta intervenció exterior depèn de la voluntarietat de la persona excarcerada, de la seva capacitat d’adaptació als recursos i de l’existència real de suports familiars o socials. El mateix pla d’excarceració deixa constància que les gestions pendents i la continuïtat de la reinserció queden sota la seva responsabilitat. Des d’aquesta perspectiva, la gestió institucional del risc després de la sortida no es pot entendre com un control absolut, sinó com un espai intermedi entre prevenció, acompanyament i límits jurídics d’actuació.

Perfil criminològic de les persones excarcerades d’alt risc

Les dades disponibles permeten afirmar que les persones excarcerades d’alt risc no responen a un perfil homogeni, però sí que presenten una sèrie de trets criminològics comuns que les distingeixen clarament de la població penitenciària ordinària. L’estudi del CEJFE subratlla que aquest grup acumula una trajectòria penal més llarga i violenta, un comportament penitenciari més negatiu i una concentració més gran de factors personals, socials i criminògens associats al risc de reincidència.

Entre aquests trets destaquen la història prèvia de violència, els desajustos infantils, l’inici precoç de l’activitat delictiva, la impulsivitat, l’hostilitat, les actituds procriminals, l’escassa capacitat d’afrontament de l’estrès, la manca de plans viables de futur i la feblesa del suport familiar o social. A això s’hi suma, en molts casos, una evolució penitenciària conflictiva: expedients disciplinaris, regressions de grau, estades en mòduls d’especial supervisió, mobilitat interna elevada o incompliments de mesures. Tot això configura un perfil d’especial complexitat, tant des del punt de vista tractamental com des de la perspectiva de la gestió del risc.

L’estudi també mostra que existeixen diferències internes segons la tipologia delictiva. Els condemnats per altres delictes violents diferents dels sexuals o de violència de gènere presenten, en general, un perfil més persistent i problemàtic: comencen abans a delinquir, arrosseguen amb més freqüència consum de tòxics, tenen condemnes més llargues i trajectòries penitenciàries més conflictives. En canvi, els casos de violència de gènere apareixen amb condemnes més curtes, més presència d’alcohol i drogues i més causes pendents, mentre que els condemnats per delictes sexuals presenten condemnes llargues, però amb un perfil de risc una mica més moderat en altres variables.

En conjunt, el perfil criminològic que emergeix és el d’una població amb necessitats d’intervenció intenses i molt complexes, en què conflueixen factors personals, relacionals, institucionals i socials. Precisament per això el protocol no es pot limitar a constatar la proximitat de la llibertat, sinó que necessita una avaluació individualitzada i una preparació específica per a la sortida.

Reincidència i límits de la predicció del risc

L’estudi sobre l’excarceració d’alt risc confirma que aquest grup presenta una reincidència superiora la de la població penitenciària ordinària, cosa que justifica l’atenció institucional especial que reben aquests casos. En la mostra analitzada, la taxa general de reincidència de les persones excarcerades d’alt risc se situa al voltant del 35 %, davant de xifres inferiors en la població penitenciària general, tot i que amb variacions segons la tipologia delictiva i la trajectòria prèvia de la persona penada.

Tanmateix, el mateix estudi obliga a introduir una idea fonamental: alt risc no significa reincidència segura. De fet, una part significativa dels interns classificats en aquest grup no torna a delinquir en el període de seguiment. Per això, des d’un punt de vista criminològic i jurídic, la predicció del risc s’ha de manejar amb prudència. L’avaluació millora la capacitat de focalització, però no elimina la incertesa ni permet anticipar amb certesa absoluta quina persona reincidirà i quina no.

La recerca assenyala, a més, que algunes variables sí que semblen associar-se millor a la reincidència, com ara l’existència de múltiples ingressos penitenciaris previs o la presència d’expedients disciplinaris, mentre que d’altres que en la població ordinària funcionaven com a indicadors més favorables, com el gaudi de permisos, aquí discriminen molt menys. Fins i tot s’adverteix que una forta desadaptació institucional dins de la presó no es tradueix necessàriament en una reincidència posterior més alta, cosa que demostra que la conflictivitat intrapenitenciària i el risc en llibertat no sempre coincideixen de manera lineal.

Per això el mateix estudi conclou que, un cop identificat el grup d’alt risc mitjançant el RisCanvi, calen instruments més precisos per afinar la predicció dins d’aquest mateix grup. Dit d’una altra manera, el sistema pot detectar una població especialment preocupant, però continua trobant límits quan intenta discriminar amb més precisió qui presenta un risc encara més elevat. Aquesta és, probablement, una de les ensenyances més importants del model: la gestió del risc pot millorar, però mai convertir-se en una ciència exacta.

Tractament penitenciari, reinserció i continuïtat assistencial

El tractament penitenciari ocupa un lloc central en aquests supòsits, perquè el protocol no es limita a identificar el risc, sinó que obliga a incorporar a l’expedient la informació sobre els programes de tractament seguits per l’intern, la seva evolució, el seu aprofitament i la problemàtica associada, com ara drogodependències o trastorn mental. La mateixa proposta d’informe exigeix valorar expressament el tractament dut a terme, el seguiment individualitzat i la seva connexió amb el pla de desinternament, cosa que demostra que la lògica del sistema no és només preventiva, sinó també rehabilitadora.

L’estudi sobre reincidència aporta aquí una dada especialment rellevant: l’aprofitament real del tractament sembla tenir més valor que altres indicadors penitenciaris clàssics. Entre les persones excarcerades d’alt risc analitzades, qui va finalitzar determinats programes amb aprofitament mostra millors resultats que qui no els va completar o no els va aprofitar, cosa que suggereix que la intervenció especialitzada continua sent una variable important, tot i que no automàtica, en la reducció del risc.

Precisament per això les propostes de millora de l’estudi insisteixen a avaluar específicament els programes de tractament de violència sexual, violència de gènere, violència general i toxicomanies, revisar-ne l’eficàcia real i reforçar la coordinació entre equips de tractament i equips mèdics. També se subratlla la necessitat de garantir continuïtat en la sortida i afavorir l’adherència al tractament ja a la comunitat, perquè una part del problema apareix justament en el trànsit entre presó i llibertat.

Límits jurídics de l’Estat davant l’alliberament d’una persona perillosa

El principal límit jurídic de l’Estat en aquests casos és molt clar: la perillositat o l’alt risc de reincidència no permeten, per si sols, prolongar una privació de llibertat o imposar noves restriccions fora dels supòsits legalment previstos. El Código Penal estableix que no es poden castigar fets amb una pena no prevista per llei anterior i hi afegeix que tampoc no tenen efecte retroactiu les lleis que estableixin mesures de seguretat. A això s’hi suma que la Constitució només admet les limitacions de drets lligades a la part dispositiva condemnatòria, al sentit de la pena i a la llei penitenciària.

Això significa que, quan la condemna és a prop d’extingir-se o ja s’ha extingit, el sistema pot avaluar, informar, coordinar i derivar, però no crear una mena de retenció material indefinida basada exclusivament en el temor a una futura reincidència. La LOGP insisteix en la finalitat de reinserció i en la tasca assistencial respecte d’interns i alliberats, però no converteix la valoració de risc en un títol autònom per mantenir restriccions que no estiguin legalment previstes.

Això no vol dir que l’ordenament no tingui cap mecanisme pospenal. La llibertat vigilada existeix en el Código Penal i s’executa a través de mesures de control judicial com ara la localització mitjançant dispositius electrònics, compareixences periòdiques o altres obligacions previstes legalment. Però no opera com una clàusula general aplicable a qualsevol persona excarcerada considerada perillosa: requereix base legal expressa i decisió judicial en els supòsits taxats per la llei.

Per això, el debat jurídic real no consisteix a preguntar-se per què l’Estat “no reté” sense més la persona penada, sinó a comprovar quines mesures estaven legalment previstes, quines continuaven vigents i quin marge efectiu existia un cop esgotada la condemna. Aquest és el punt en què el discurs de la seguretat es troba amb les garanties de l’Estat de dret.

Tensions entre seguretat pública, reinserció i drets fonamentals

L’excarceració d’alt risc situa el sistema davant d’una tensió permanent entre tres exigències difícils d’equilibrar. La primera és la seguretat pública, perquè l’administració disposa d’indicadors que apunten a una probabilitat més gran de nova violència. La segona és la reinserció, que no desapareix pel fet que el cas sigui complex. La tercera són els drets fonamentals de la persona penada, que no poden quedar anul·lats per una predicció de risc sense prou cobertura jurídica.

Aquesta tensió s’aprecia també des de la posició de la víctima. El procediment català concedeix especial rellevància a l’existència d’ordres de protecció, a la identificació de víctimes concretes i a la comunicació de l’expedient a les àrees d’atenció a la víctima i a altres agents implicats. I, en paral·lel, l’Estatuto de la víctima reconeix drets d’informació, protecció i assistència que prenen especial rellevància quan la sortida en llibertat d’una persona condemnada pot afectar la seva seguretat o tranquil·litat.

El problema apareix quan les tres lògiques no encaixen del tot. Una protecció màxima de la societat i de la víctima empeny cap a més controls; una concepció forta de la reinserció exigeix mantenir itineraris tractamentals i comunitaris; i el respecte als drets fonamentals impedeix convertir el pronòstic criminològic en una sanció afegida. D’aquí que aquests supòsits siguin tan sensibles: no admeten respostes simples, perquè qualsevol desplaçament excessiu cap a un d’aquests pols descompensa el sistema sencer.

Reptes i possibles millores del sistema d’excarceracions d’alt risc

La mateixa administració apunta diversos reptes estructurals. El primer és identificar aquests casos amb més antelació i no esperar a moments massa pròxims a l’excarceració. L’estudi recomana detectar-los tan aviat com sigui possible, destinar-hi recursos específics i especialitzats i valorar fins i tot equips altament preparats per orientar la presa de decisions de la Junta de Tractament, del centre directiu i del Jutjat de Vigilància Penitenciària.

El segon repte és millorar la precisió predictiva. L’estudi reconeix que el RisCanvi ha millorat la focalització de necessitats, però també assenyala que, un cop seleccionat el grup d’alt risc, calen instruments més fins per discriminar dins d’aquest mateix grup quins subjectes presenten un risc encara més gran. Aquesta limitació explica per què la predicció continua sent una operació altament complexa i per què la intervenció ha de combinar prudència tècnica i revisió constant.

El tercer repte és reforçar la continuïtat entre presó i comunitat. Les propostes de l’estudi insisteixen a elaborar un pla d’intervenció un any abans del desinternament, coordinar millor els equips de tractament i mèdics, garantir la continuïtat assistencial a la sortida i valorar figures d’acompanyament o mentoria. Aquesta línia encaixa a més amb el mateix pla d’excarceració d’alt risc, que preveu derivacions a serveis socials d’execució penal, CIRE i recursos residencials, terapèutics o sociolaborals, tot i que bona part de la seva eficàcia depengui després de la voluntarietat de la persona excarcerada.

Les excarceracions d’alt risc mostren que el sistema penitenciari sí que disposa d’eines d’anticipació i gestió: detecta casos amb antelació, avalua el risc, elabora informes, dissenya plans de desinternament i comunica la informació als agents implicats. En aquest sentit, no es pot afirmar sense més que la sortida d’una persona amb alt risc de reincidència violenta es produeixi en un buit absolut d’actuació institucional.

Però aquests instruments tenen límits clars. El primer és tècnic: la predicció del risc millora la selecció de casos, però no permet certeses absolutes. El segon és jurídic: un cop esgotada la condemna, l’Estat no pot transformar la perillositat estimada en una prolongació informal de la pena al marge de la llei. I el tercer és pràctic: l’eficàcia de la intervenció exterior depèn en gran part de la qualitat dels recursos comunitaris, de la coordinació interinstitucional i de l’adhesió de la mateixa persona excarcerada als itineraris oferts.

Per això, el veritable problema d’aquests supòsits no és només si una persona perillosa surt o no surt de la presó, sinó com gestiona l’Estat aquest trànsit sense trencar les seves pròpies garanties. Aquí és on es juga l’equilibri entre seguretat pública, protecció de les víctimes, reinserció i respecte als drets fonamentals. I aquí també s’aprecia que la resposta raonable no passa ni per l’alarmisme ni per la ingenuïtat, sinó per un sistema més precís, més coordinat i jurídicament més clar.